Translate

domingo, 23 de septiembre de 2012

Mario Vargas Llosa La ciudad y los perros


Mario Vargas Llosa La ciudad y los perros
Editorial Alfaguara
Colección Biblioteca Mario Vargas Llosa
465 paginas.
Xarxa de biblioteques publiques
               
Sinopsis
La ciudad y los perros no solamente es una diatriba contra la brutalidad ejercida en un grupo de jóvenes alumnos del Colegio Militar Leoncio Prado, también es un ataque frontal al concepto erróneo de la virilidad, de sus funciones y de las consecuencias de una educación castrense malentendida. Así como el humor es una de las constantes en la obra de Mario Vargas Llosa. Esta novela se caracteriza por ser tal vez el  más violento de todos sus libros. Aunada a la brutalidad propia de la vida militar, a lo largo de las páginas de esta extraordinaria novela, la vehemencia y la pasión de la juventud se desbocan hasta llegar a una furia, una rabia y un fanatismo que anulan toda sensibilidad.
Opinión                 
La ciudad y los perros es la primera novela que he leído del escritor Mario Vargas Llosa. Al principio me daba algo de reparo puesto que no sabía si sabría entender la forma de escribir, de expresarse, el vocabulario de los escritores latinoamericanos. Un miedo infundado ya que ha sido una lectura fácil y muy amena. Escrito naturalmente con el léxico propio del marco geográfico donde se desarrolla la historia que nos cuenta el autor en su novela.
Una obra que os recomiendo que si queréis leáis queridos lectores

miércoles, 12 de septiembre de 2012

Katherine Pancol Els esquirols de Central Park están tristos els dilluns.


Katherine Pancol Els esquirols de Central Park están tristos els dilluns.
“Les écurreuils de Central Park son tristes le lundi.
Traducció: Maria Llopis Freixas i Oriol Sánchez Vaqué
Editorial Empúries
Edició:octubre del 2011
775 pàgines
Argument
Aquesta novel·la reprèn les vides remogudes de la Joséphine i la seva família i ens passeja, una vegada més, pels racons i clarobscurs de les seves peripècies. Real com la vida mateixa.
Opinió
És la tercera novel.la d’una trilogia encetada amb Els ulls grocs dels cocodrils. Una tercera entrega on l’autora ens explica les peripècies dels personatges des de el punt de vista psicològic. Una paraula podia ser la clau d’aquesta trilogia: la por. Tots alguna vegada hem tingut pot a un futur incert, a que et deixin, a la soledat, a l’amor, etc. Però com passa amb els personatges són capaços de superar-ho, a la vida real passa el mateix. Segur estimats lectors, lectores heu tingut aquesta experiència. La recomano? Doncs hi tant.
A l’apartat dels agraïments que fa l’autora m’ha cridat l’atenció aquestes paraules:
Un escriptor és una paret amb dues grans orelles i un ull de ciclop.
Escriure és escoltar, observar, ensumar, convertir-se en castanyer, pàmpol o teranyina. Parar l’orella, la mirada, el nas, fer el buit dins teu perquè la vida s’hi esmuny hi dipositi els seus al·luvions ...
Oblidar-se per esdevenir tots els personatges, les rialles i les llàgrimes, les esperances i les impaciències, capbussar-te al fons de tot, agafar una moneda d’or ...
Dipositar-la en el relat i anar-te’n ...
Quan escric, estenc els braços ben oberts i engoleixo la vida ... Travesso mars i muntanyes, encalço el detall, devoro quilos de documentació, escolto ...
KATHERINE PANCOL

viernes, 24 de agosto de 2012

Katherine Pancol El vals lent de les tortuges


Katherine Pancol El vals lent de les tortuges
Títol original : La valse lente de tortues
Traducció al català de: Oriol Sánchez i Vaqué
Editorial Empúries.
Edició març de 2011
Recomendación de Monteserrat Cid
619 pàgines
www.katherine-pancol.com



Argument
Després de les desventures que li van trasbalsar la vida a Els ulls groc dels cocodrils, retrobem la Joséphine més feliç, més independent i una mica més segura d’ella mateixa. Gràcies als ingressos que li ha generat l’èxit inesperat del seu llibre – que la seva germana Iris es va intentar atribuir, pagant la mentida amb una crisi depressiva que va enviar-la de cap a una clínica mental -, l’antiheroïna més cèlebre i entranyable dels últims anys ha canviat de casa i de barri i ha deixat enrere part de la mediocritat que contaminava la seva vida. Lliure, encara tímida i insatisfeta, més espectadora de la vida dels altres que no pas protagonista de la seva, la Joséphine continua la recerca d’aquest gran amor que no acaba d’arribar mai (primer l’Antonie Cortés, Philippe Dupin, Lucas ...).
Vigila molt de prop la seva filla Zoé, adolescent dependent i turmentada ( adolescència, i el primer amor, la mort del pare... ), i observa amb distància l’èxit de la seva primogènita, Hortense, que es llança a Londres a una carrera d’estilista de moda. Però la placidesa no està feta per a la Joséphine: ben aviat una sèrie d’assassinats destrueixen la tranquil·litat burgesa del seu barri nou.
Opinió
Katherine Pancol em va conquistar amb la seva novel·la Els ulls groc dels cocodrils, i ara amb El vals lent de les tortugues no m’ha defraudat pas. El primer que haig de dir que la finalització de la lectura d’ aquesta novel·la m’ ha deixat un sentiment d’orfandat, i això significa que és una obra excel·lent, magnifica. Podem fer la comparació de quan un cuiner sublima encara més l’elaboració d’ un plat que domina molt i que té molt d’èxit. En aquest segon volum de la trilogia de la Katherine Pancol l’ingredient nou a la recepta és els assassinats que durant la lectura et fa pensar molt serà aquest serà l’altre. A Els ulls groc dels cocodrils crec que la novetat, el ganxo era que la novel·la contenia una petita novel·la, com si es tractés del joc de les nines russes.
Us recomano de tot cor la lectura El vals lent de les tortugues, i es clar també Els ulls groc dels cocodrils. Evidentment té un ordre, però també us dic que es poden llegir independentment. Que desfruiteu com jo ho he fet.!
Qui és Katherine Pancol?
Va néixer a Casablanca, el Marroc, i als cinc anys va traslladar-se a viure a França. Periodista per accident, va escriure la seva primera novel.la quan un editor l’hi va demanar. I l’èxit li va arribar de seguida. Ha viscut arreu del món, ha fet cursos d’escriptura creativa i és autora de moltes novel·les.:
    Les écureuils de Central Park sont tristes le lundi, 2010,
    La Valse lente des Tortues, 2008
    Les Yeux Jaunes des Crocodiles, 2006
    Embrassez-moi, 2003
    Un homme à distance, 2002
    Et monter lentement dans un immense amour, 2001
    J'étais là avant, 1999
    Encore une danse, 1998
    Une si belle image, 1994
    Vu de l'extérieur, 1993
    Les hommes cruels ne courent pas les rues, 1990
    Scarlett, si possible, 1985
    La Barbare, 1981
    Moi d'abord, 1979

domingo, 19 de agosto de 2012

Sarah Lark En el país de la nube blanca


Sarah Lark  En el país de la nube blanca
Titulo original: Im Land der weiben Wolke
Traducción al castellano: Susana Andrés
Editorial Ediciones B, S.A.
Edición febrero de 2012
Recomendación de Montserrat Cid
746 páginas.

Argumento
Londres, 1852, dos chicas emprenden la travesía en barco hacia Nueva Zelanda gracias a que una contesta un anuncio en hoja dominical de su parroquia, y la otra a un hecho vergonzoso protagonizado por un padre Lord. Para ellas significa el comienzo de una nueva vida como futuras esposas de unos hombres a quienes no conocen. Los deseos de una y otra por un capricho del azar serán intercambiados. Gwyneira, de origen noble, está prometida al hijo de un magnate de la lana, mientras que Miss Helen, institutriz de profesión, ha respondido a la solicitud de matrimonio de un granjero. Ambas deberán seguir su destino en una tierra comparada con el paraíso. En el viaje a bordo del barco el Dublín ambas se encontraran y comenzará una amistad que les unirá sus vidas para siempre. Pero como se dice en la contraportada de la novela ¿hallarán el amor y la felicidad en el extremo opuesto del mundo?

Opinión
Esta novela  de la autora alemana Sarah Lak (pseudónimo de una famosa escritora que durante muchos años trabajó como guía turística. Pronto descubrió su fascinación por Nueva Zelanda, cuyos  paisajes asombrosos han ejercido desde siempre una atracción casi mágica sobre ella. La autora es residente en España) es del tipo que más me gustan. Es decir, la historias de sagas familiares, las ves crecer, las ves evolucionar, etc.
Su prosa me recuerda los estilos de autores de cabecera para mí como son Ken Follett o Noah Gordon. Su narrativa engancha desde la primera frase hasta la última. Llegando al final pidiendo más y más. Por suerte para los lectores se trata de una trilogía de la que esta novela forma el primer volumen, en estos momentos en el mercado literario español tenemos publicado la segunda obra: “La canción de los Maorís”.
El lector/a se siente cada vez más sumergido en esta historia de pioneros, de fundadores de un nuevo país Nueva Zelanda (Aotearoa). En este caso lo novedoso para mí que las pioneras son dos mujeres Miss Helen y Lady Gwyneira, ambas con personalidades muy opuestas, tenaces y que las circunstancias por las que han de transitar las vemos fortalecer sus caracteres.
Cuando Montserrat me recomendó su lectura temía que para mí fuera demasiado romántica, un temor infundado, me gusta el romanticismo, las historias de amor, las historias de personajes que se superan antes las adversidades. Sin duda alguna me he emocionado en una  parte muy concreta de la novela que aquí no revelaré, puesto que me siento muy cercano al personaje que lo protagoniza. Descúbrelo, disfruta de la lectura de la novela. Llegarás a la misma conclusión que yo: DESEO FERVIENTEMENTE LEER LA SEGUNDA PARTE!!!!

lunes, 13 de agosto de 2012

Jean – Christophe Grangé El imperio de los Lobos


Jean – Christophe Grangé El imperio de los Lobos
Traducción de José Antonio Soriano Marco
Editorial Círculo de Lectores
Edición de 2004
Novela policiaca. 442 paginas.

Argumento

París, invierno de 2002. Anna Heymes, esposa de un alto funcionario del Ministerio del Interior, comienza a sufrir unas extrañas lagunas mentales, crisis de amnesia que le impiden incluso reconocer el rostro de su marido. Un trastorno que no tarda en agudizarse y que hace temer a la cada vez más frágil y aterrada Anna lo peor, desconfía profundamente de todo y de todos: de su propia vida, de sus recuerdos, del neurólogo que la está tratando, del hospital militar que acude a hacerse pruebas ….
Mientras en la pequeña Turquía de la ciudad de París un psicópata siembra el terror entre sus habitantes. Tres mujeres anónimas, con la característica común de que se parecen mucho la una a las otras, son asesinadas salvajemente. Paul Nerteaux, capitán de la Policía Judicial es el encargado del caso. Los caminos de Anna Heymes y de Paul Nerteaux se cruzaran. Anna ansia recuperar su memoria, su identidad y Nerteaux intenta salvar la vida de la siguiente victima del asesino en serie cuya identidad desconoce. Sólo entonces descubrirán que no están solos. Que siempre ha estado rodeados de lobos corruptos, de despiadados y fanáticos que hacen de este mundo un lugar aterrador y sanguinario.

Opinión

El imperio de los lobos es la segunda novela de Jean-Christophe Grangé que he tenido la ocasión de leer gracias a la recomendación de una buena amiga, la anterior fue La línea negra. Ambas son dos soberbias novelas de intriga. No puedo decir cuál de las dos me ha gustado más pues ambas son muy buenas. Es de ese tipo de intrigas que cuando comienzas a sumergirte en ellas no dejas de leerlas hasta que no llegas a la última página.
En El imperio de los lobos es el escenario de la ciudad de París y el barrio turco. Los protagonistas la policía y una pobre victima a la que somete a una aberración psicológica en el marco de un experimento fruto de una casualidad. La tensión narrativa no se pierde en ningún momento, y los giros en la narración de los hechos, a veces sorprendentes, no nos hace perder dicha tensión. No es una novela de buenos ni de malos, olvidemos cuando nos sumerjamos en las páginas de la novela de la dicotomía del bien y del mal. Aquí la codicía, el poder, la corrupción, la locura, perversión son los ingredientes que alimentan la planta argumental de la novela. Una novela que no defraudará al lector como no lo ha hecho conmigo.
Pero da miedo pensar que lo que cuenta la novela sea realmente así.

¿Quién Jean – Christophe Grangé?

Nació en París, en 1961. Después de diplomarse en Letras por la Universidad de la Sorbona, trabajo como redactor, publicitario y, posteriormente, para una agencia de prensa. A partir de 1989, comienza a recorrer el mundo para realizar reportajes que se publican en  Paris-Match, The Sunday Times y National Geographic. Por esta faceta tiene los premios Reuter y World Press.
En 1944 irrumpe en la escena literaria con El vuelo de las cigüeñas. La fama internacional le llegaría con Los ríos de color púrpura (1998) con el que consigue el premio RTL Lire. Es autor de Le concile de Pierre y de La línea negra.

jueves, 9 de agosto de 2012

Blanca Busquets La nevada del cucut


Blanca Busquets La nevada del cucut
Editorial Random House Mondadori, S.A.
Edició abril de 2011
252 pàgines.
Xarxa de biblioteques públiques de Barcelona
Argument
Una dona que va viure fa cent anys escriu d’amagat a la llum d’una espelma en un lloc perdut de Catalunya. Les seves lletres la lligaran amb fil invisible a una altra dona del segle XXI que tampoc pot viure sense escriure. Tan sols elles dues veuen un poble nevat en un quadre que aparentment només té taques que tan sols Tònia i Lali veuen en realitat que hi ha darrera de les taques ...
L’art i les lletres, però també el dolor i sentiments molt intensos, són el que portarà aquestes dues dones a patir com ningú, però també a viure plenament la vida, probablement com ningú l’ha viscut.
Opinió
És la segona novel·la que llegeixo d’ en Blanca Busquets, la primera va ser “El jersei” i ara “La nevada del cucut”. Totes dues m’ agradat molt. Dos novel·les molt fresques, fàcil de llegir. Allò que et narra t’ arriba a l’ànima. La nevada del cucut està plena de referències a la pròpia vida la jove escriptora, guionista de TV3. Traça dues línies que de mica en mica es van aproximant fins que s’entreouen i es fonen en una sóla. Tot envoltat de l’ombra d’un fet tràgic.
El marc geogràfic es la Carena. Situat al Collsacabra, a mil metres d’altitud, amb la Plana de Vic- i la boira- als seus peus, el Pirineu retallat al fons i Cabrera (el Grèvol) i el Pla d’Aiats (els Cingles) com a  altiplans protectors del vent de nord.
Com es diu a la contraportada és una història que no podràs deixar de llegir, uns personatges que estimaràs, una novel·la que no oblidaràs.

lunes, 6 de agosto de 2012

Katherine Pancol Els ulls grocs dels cocodrils.


Katherine Pancol Els ulls grocs dels cocodrils.
Traducció del francès  de Maria Llopis
Edicions 62, S.A.
Colecció labutxaca
Edició de 2010
Xarxa de biblioteques Muncipals
591 pàgines
Argument
La Joséphine té quaranta anys, està casada i té dues filles. És conscient que el seu matrimoni ha fracassat, però les seves inseguretats impedeixen que prengui cap tipus de decisió. Fa un any que l’Antoine, el seu marit, és a l’atur. El van acomiadar de l’armeria de caça en què treballava i des d’aleshores es dedica a jeure tot el dia a casa i a fer-li el salt.
Comença amb una discussió entre la Joséphine i l’Antoine que els portarà definitivament al divorci. Després de separar-se, l’Antonie es veu obligat a acceptar una oferta de feina a l’Àfrica, on es converteix en el capatàs d’una granja de cocodrils. Aquest és el punt de partida d’una sèrie d’esdeveniments que impliquen d’altres personatges com l’Iris, la bellíssima germana gran de la Joséphine, que enrederà la germana perquè escrigui una novel·la en nom seu; l’Henriette, la glamurosa i gèlida mare de les dues germanes, casada en segones núpcies amb el multimilionari Marcel Grobz o la Shirley, la seva misteriosa veïna ....
Opinió
Aquesta novel·la meravellosa ha arribat a les meves mans pel camí d’ una bona recomanació d’una amiga. És un relat molt fresc i que t’enganxa ja en les primeres línies. L’autora francesa ha fet el joc de escriure una història dintre d’una altre. Els personatges són fàcils de reconèixer als nostres entorns familiars, d’amics , conciutadans amb el vernís de ser dels francesos.
Hi ha diverses trames però totes tenen un punt en comú que no et desvetllaré i que només trobaràs llegint-la. Molt recomanable de llegir, una lectura adient per l` estius ardents com els que vivim aquests dies.

Alicia Giménez Bartlett, El silencio de los claustros


Alicia Giménez Bartlett, El silencio de los claustros
Ediciones Destino, S, A.
Colección Áncora y Delfín                                                          
Edición Marzo 2009
Xarxa de biblioteques Municipals
Argumento
Un fraile del monasterio de Poblet, experto arte, es asesinado mientras trabaja en la restauración de un cuerpo incorrupto exhibido en la capilla de un convento de monjas barcelonés. Lo más sorprendente es que dicho cuerpo ha desaparecido. La inspectora la policía Petra Delicado y su ayudante Fermín Garzón, tras el desconcierto inicial, y lo  que parece obra de un fanático religioso, se documentan en terrenos históricos que les son bastante ajenos. La investigación discurre entonces bajo dos focos inciertos: los oscuros ecos de la Semana Trágica de 1909, con la ira desatada contra los intereses de la Iglesia; y la trayectoria de la poderosa familia benefactora del convento.
Opinión
Novela recomendable de leer, quizás al principio un poco lento en el desarrollo de los hechos, pero con un desenlace no esperado. No me gusta la imagen que construye de la inspectora Petra Delicado, pienso que no todas las mujeres policías se comporten como ella.




Umberto Eco El nombre de la rosa


Umberto Eco El nombre de la rosa
Traducción de Ricardo Pochtar
RBA Editores, S.A.
Edición 1992
Xarxa de biblioteques Municipals
Argumento
Mezcla de relato policíaco a lo Agatha Christie y novela culta a la vez. Cuenta las peripecias del fray franciscano Guillermo de Baskerville y su alumno y acompañante fiel, Adso de Melk, en una abadía benedictina en el primer tercio del siglo XIV. Peripecias que giran alrededor de unos misteriosos textos griegos y las muertes que se suceden entorno a ellos. Con el marco nada incomparable de la Edad Media.
Opinión
El nombre de la rosa se revela como una aventura laberíntica, perfecta tanto para los que busquen una lectura culta como para los que se dejen seducir por el puro entretenimiento.

Amos Oz Una historia de amor y oscuridad

Amos Oz Una historia de amor y oscuridad
Traducción del hebreo de Raquel García Lozano
Ediciones Siruela, S.A.
Edición 2004
640 páginas.
Xarxa de biblioteques municipals
Argumento
Novela autobiográfica de Amos Oz que comprende los orígenes de la familia de Amos Oz, la historia de su infancia y juventud, primero en Jerusalén y después en el kibbutz de Hulda, la trágica  existencia de sus padres, una descripción épica del Jerusalén de aquellos años, de Tel Aviv, que es su reverso, entre los años treinta y cincuenta.
La narración oscila hacia delante y hacia atrás en el tiempo y refleja más de cien años de historia familiar, una saga de relaciones de amor y odio hacia Europa, que tiene como protagonistas a cuatro generaciones de soñadores, estudiosos, poetas egocéntricos, reformadores del mundo y ovejas negras.
Opinión
Una novela francamente complicada de leer pero a la vez apasionante. El lector tiene la dificultad de recordar la infinidad de nombres y circunstancias que el autor relata en su novela autobiográfica. A través de la voz del niño Amos Oz reconstruimos el nacimiento del nuevo Israel, las situaciones complejas a nivel social, económico y político de las relaciones árabes –israelís.
Compartes con el autor su tragedia íntima que marcará su vida en el pasado, presente y futuro. Al principio se hace muy lenta su lectura puesto que lo que te explica resulta muy lejano para el lector, pero poco a poco, frase a frase te hará tuyo hasta el punto que no dejarás de leer hasta llegar a la última línea.
Novela que me ha gustado y que recomiendo su lectura.